|
Deixeu que els nens vinguin a mi, deixeu-me sentir la seva pell a prop, l'escalfor de cossos menuts i fràgils. Deixeu-me divertir amb els tendres infants, destrossar la seva innocència d'àngels, tacar de sang les meves mans infames. El seu infern serà el meu rosari, jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi. Deixeu-me tastar el seu encant, deixeu-me destrossar els tendres infants, tacar de sang les meves mans infames. Deixeu que els nens vinguin a mi. |
|
Presó mental Quiet dins una capsa humida, amb el sol de fora a estones amb mi, apartat del món per força, comptant amb ràbia els dies, veient passar formigues al meu costat. Gris en una capsa grisa, covardament caçat, dormint sol cada vespre, somiant que no m'afecten ni el fred ni la calor dins el meu cap. I no m'afecten ni el vent ni la pluja. Encara que no ho sembli no hi ha pitjor tortura que pensar. |
|
Cap quadrat Cap quadrat, obres la boca per no dir res. Cap quadrat, no és possible ser més espès. Cap quadrat, parlem de monstres, parlem de tu. Cap quadrat, d'idees quadrades, no et vol ningú. Cap quadrat, no gires rodó, portes fils penjats com un ninot. |
|
Hora fosca Despert de matinada, sense son, pensant, sentint el món; sentint la suor intermitent sobre el meu cos. Despert de matinada, dret, llegint saltiris penedits; despert en la foscor de la nit quan tot es provoca. I mai no és prou tard si puc resistir ... no posar-me al llit i entrar en coma. El cap pesa, l'ull s'adorm, l'espai fuig per on vol, l'instint em diu que no estic viu, però el cap sap que s'equivoca. I mai no és prou tard si puc resistir ... no posar-me al llit i entrar en coma. |
|
Persecució Aigües de pluja cauen i també hi caic jo a dins, perpètuament queixant-me, perpètuament infeliç. El teu aniversari ha passat, i no és que ho senti, però no hi havia pensat... A dues cares, dos corrents, i moltes formes diferents. A dues cares, dos corrents, unides sanguinàriament. La pluja continua, la sents ? caient com flames d'or sobre la pell... La pluja continua, la sents ? malgrat no sigui cap consol... I com dos lleons tancats voltem l'habitació, sense trobar enlloc un racó prou tranquil. Aigües de pluja cauen i també hi caic jo a dins, perpètuament queixant-me, perpètuament infeliç. |
|
Dona boja Una dona camina sola, porta una idea, porta una cosa dins la bossa, dins el cap. Tres serps i un home l'esperen a casa des de fa estona, des de fa anys. Arriba la dona i obre la porta, treu una pistola i comença a disparar. Un tret per l'odi, un tret per l'home, un tret per força i dos trets pel mal. Una dona camina sola, porta un somriure a la boca pintat de felicitat. |
|
Oració II Cels, doneu-me tempestes i estrelles estranyes fonent-se com cohets, que avui vetllo l'ànima, avui estic quiet. Cels, doneu-me llampecs, grops de migranya com la pluja vermella, que avui vetllo amb calma, avui estic fred. I Déu, fes que pugui, res més no et puc dir, que l'infern és en mans, d'imatges de fang brutes; que ignorants i febles i tristament conscients ens diuen adéu. |
|
Perversió Tu no vols jugar a nines amb mi, dius que no t'agrada per passar de mi. Tu no ets divertit. tu no et vols ficar al llit amb mi, dius que tens son o que vols dormir. Tu no ets divertit. Per què no vols jugar a nines amb mi? Per què no et vols ficar al llit amb mi? Tu no saps jugar, tu no vols jugar, i si continues així, t'hauré de matar. Perquè tu no ets divertit... |
|
El titella El titella, amagat, no és una joguina, és un nen malalt. Dins el bagul, tancat, cavil·la maleficis, prepara la venjança amb tranquil·litat. El titella, amagat, ha pactat amb el diable, els seus ulls de mentida ara poden odiar. Ha promès venjar-se de les altres joguines, dels nens malvats que un dia el varen condemnar. El titella, amagat, no té alternativa, tu l´has condemnat. |
|
Soterrani Ficat en un forat passo per sobre les estones mortes enterrades amb mi. I res no m'espanta, res. I si el cel baixa, m'és igual. Ficat en un forat, penso, malalt, en mastegar-me els dits, en masturbar escarabats. I res no m'espanta, res. I si el cel baixa, m'és igual. |
|
El pallaso plora al mig de la pista. Les seves gràcies no fan riure ningú. L'eco d'antics aplaudiments ressona entre els seients buits de carn, inoportú. El pallasso ja no ho serà mai més, i més després d'aquesta gran derrota. No té altre nas vermell que el que ha fet un cop de porta sota l'influx de licor barat i furtiu, begut de nit. 1, 2, 3 i ja no hi és, no queda res al mig de la pista... Només la corda del trapecista oscil·la lligada al coll d'un home vell. |
|
La vida de l'artista Surt en equilibri al vespre, travessa la nit en blanc, a la barra, amb la mirada fixa i el buit al seu voltant. La vida de l'artista és la vida de l'equilibrista. Tremola, sua i pensa en no ser ell, en ser un altre, sap que la mala sort el pot fer caure un vespre. La vida de l'artista és la vida de l'equilibrista. |