Murmuri

Tardes de diumenge

a la presó del cos,

fixe com un ninot de barraca de fira,

esperant que tremoli

d'un cop la terra viva

sota els meus peus de fang.

Dogmes d'amor com raigs de tristesa

cauen del cel com intensa pluja

fins que el sol trenca els núvols

desfent-me d'hores que em són repetides.

S'equivoca sempre el meu sisè sentit

fent del dret allò que és del revés.

Els meus anys viscuts no són suficients

per a retornar al dia que vaig néixer.

Noche

Tal vez esta noche no es noche,

debe ser un sol horrendo,

o lo otro o cualquier cosa.

¡Qué sé yo! faltan palabras,

falta candor, falta poesía,

cuando la sangre llora y llora.

¡Pudiera ser tan feliz esta noche!

Si sólo me fuera dado palpar las sombras.

Oír pasos, decir buenas noches

a cualquiera que pasease a su perro.

Pero hay algo que rompe la piel,

una ciega furia que corre por mis venas.

¡Quiero salir! cancerbero del alma,

¡Deja, déjame traspasar tu sonrisa!

¡Pudiera ser tan feliz esta noche!

La muerte está lejana y no me mira.

¡Pudiera ser tan feliz esta noche!

Aún quedan tantos sueños rezagados,

tantos libros y tantas luces...

y tanta vida señor...

¿Para qué tanta vida?

Hija del viento

Han venido, invaden la sangre.

Huelen a plumas, a carencia.

Han venido, invaden la sangre.

Huelen a plumas y a llanto.

Pero tú alimentas el miedo,

pero tú alimentas la soledad

como a dos animales pequeños,

dos animales perdidos en el desierto.

Pero tú lloras debajo de tu llanto.

Yú abres el cofre de tus deseos.

Tú eres más rica que la noche.

Tú eres la hija del viento.

Han venido a incendiar el sueño.

Han venido, un adiós es tu vida.

Pero tú te abrazas como una serpiente.

Pero tú te abrazas porque ya no hay nadie.

Pero tú lloras debajo de tu llanto.

Tú abres el cofre de tus deseos.

Porque tú eres más rica que la noche.

Tú eres la hija del viento.

Pero hace tanta soledad

que las palabras se suicidan.

Agonía

Llegan a mí los ecos de tus miradas,

siento gemir el frío sobre mi piel.

Necesito algo que tú no tienes,

algo que no me puedes ofrecer.

Tan intacto, permanezco intacto

en mi egoismo arrodillado

mientras todo se consume.

Llegan a mí los gritos del alma

que huye desde la oscuridad

de donde todo nace.

No tienen otro lugar,

no tienen ningún escape,

su única posibilidad soy yo,

su único enlace.

Son como peces sin agua, sin aire,

son sólo sombras inexistentes,

flores negras quemadas del frío,

fantasmas de dioses diferentes.

Olvido, se me escapa

la memoria de otro tiempo

bajo el azote de esta isla

donde se citan los vientos.

Mi agonía es delirante,

rechaza la imitación,

rechaza lo humano.

Agonía

Vanitat del món

Quants omplen el món, demà no hi seran,

com vénen se'n van, neu que al caure es fon.

Es neix gemegant i gemegant es mor,

no es viu un instant sense dolor.

De tot dolç plaer només queda tristesa.

De tota bellesa, només cendra i fum.

Que la vida es consum com un ciri encès,

que a la fi no és res sinó cendra i pols.

Que tota rosa té espines i tot plaer, metzines.

Adéu món traïdor, adéu vida loca.

Tens mel a la boca però fel en el cor.

Feliç qui ha posat el món sota els peus

que la vida és el blat que la mort sega arreu.

Tot és vanitat del món.

Status

Si em cosís la boca, si em cremés els ulls,

si em lligués a un arbre, seria prou per tu?

Si em tornés de palla, si fos menys que un cuc,

si acabés per devorar-me, seria amic d'algú?

Si el món fos un vidre ratllat de pensaments,

un compàs em serviria per dibuixar el sofriment?

Si el més gran diccionari fos el meu testament,

les agulles del rellotge podrien parar el temps?

Quin status tinc si sóc com una estàtua

que no sent dolor?

Quin deute et dec si la paraula és morta

de pur avorriment?

Quin somni serà ric si el que tinc em desmaia

i em deixa buit per dins?

Quin sol es pondrà si ja no em queden ombres

on plorar tot sol?

tot sol

Cors

Els cors trencats, posa'ls en aigua,

fes que no perdin ni una llàgrima.

Els cors ferits, crema'ls de pressa,

enlaira'n el fum i apaga'n la cendra.

Els cors de pena, deixa'ls estar

cobrir-se de neu fins tornar-se glaç.

Si el meu cor trencat has posat en aigua,

ara en pots beure cada maleïda llàgrima.

Saps que no es pot donar més, ningú podria,

saps que no es pot insistir més del que jo he fet.

Aleshores digue´m: què sóc jo per a tu?

Res