|
Mishima Agafa el ganivet fort entre les mans clavant-se'l cos endins fins que ja no pot més. I burxant amb els dits dins la ferida oberta fa que la sang dibuixi la seva vida al terra. Cau pesadament per mai més aixecar-se. A poc a poc s'adorm per mai més despertar. I burxant amb els dits dins la ferida oberta fa que la sang dibuixi la seva vida al terra. |
|
Oceà Ets lluny, no ho veus ? Ets prou lluny per ofegar-te. A remolc de les onades el blau se't fa un color estrany, una boira de sang, d'aigua perversa. Ets lluny, no ho veus ? I peses prou per enfonsar-te. A remolc de les onades a embranzides vas deixant el que ens va costar tant: tota una vida. Quin oceà t'ha tocat per empassar-te ? Quin oceà has triat per oblidar-me ? Quin oceà serà la fi del teu viatge ? Quin oceà ? |
|
El far Vora el mar, a mitjanit, on les onades es mosseguen, l'amic que et volia besar ara renega a les estrelles. Encès pel far del seu desig t'ha il·luminat en la distància, però no hi haurà prou llum al món que allà on vas pugui abraçar-te. La calma del seu interior s'ha tornat ombra de misteri i enmig d'un oceà d'amor s'ha anat perdent dins l'encanteri. Encès pel far del seu desig, t'ha il·luminat en la distància, però no hi haurà prou llum al món que allà on vas pugui guiar-te. Parla'm de les teves nits, dels amants que al llit t'encenen i després llences a l'oblit... Parla'm de les teves nits, dels secrets que encara em guardes amagats sota el coixí... Parla'm de les teves nits, del dolor que a mi em provoca saber que han existit... |
|
Glaucoma Brilla la llum del carrer que més m'estimo. Sembla de colors si la miro fixament. Sembla que es mogui i em fa sentir indefens, sol, tristament i en va... brilla intermitent. El sol l'apaga fins que l'esgota i es torna cega com el glaucoma. El sol l'apaga fins que l'esborra i es torna blanca com el glaucoma. És la llum dels meus moments, els més corrents i grisos. És la llum que m'ha adonat d'allò que més respiro: l'alè d'un sospir concret, d'una ironia falsa, d'un petit calfred de l'ànima, negra d'ombra i de misteri. El sol l'apaga fins que l'esgota i es torna cega com el glaucoma. El sol l'apaga fins que l'esborra i es torna blanca com el glaucoma. |
|
Antimonium Et vaig sentir cridar enmig de la nit i vaig quedar-me quiet per no fugir. No volia creure'm que fos cert que un dia deixessis d'existir. Sé que res podria ser pitjor que sentir l'agonia del teu cos. Ara sé que estava equivocat, invocava els fantasmes del passat. No deixaré que res et faci por i vetllaré per sempre al teu costat. Sé que res podria ser pitjor que sentir l'agonia del teu cos. |
|
La serp Sota la sorra hi ha algú que corre, no endevinaries mai qui ve... Ondula-t'hi a sobre, posa-t'hi, corre, però no li miris mai les dents. Té por, té sang i suor. Sota la sorra hi ha algú que corre, no endevinaries mai qui ve... Ondula-t´hi a sobre, posa-t´hi, corre, però no trepitgis mai la serp. Té por, té sang i suor. La serp. |
|
Declaració Ni en cent mil anys no hauria pensat de viure un sol moment abandonat, sol i abatut com el més trist dels pretendents. Fruit d'un engany, dins d'un embut, i embolicat en pensaments no hauria sabut endevinar que el meu camí eres tu. Per tu faig la meva ombra, per tu m'he deslligat del roig covard de sang que deixo a la memòria. He portat dol tots aquests anys, però era jo el qui es moria i em sap molt greu si t'he fet mal, però et puc jurar que no ho sentia. - No és més incerta l'agressió si qui et perdona és qui t'estima...- prou que ho estic penant pel món menjant-me el fàstic que sentia. Per tu faig la meva ombra, per tu m'he deslligat del roig covard de sang que deixo a la memòria. Que cega és la tristesa que he dut dins del meu cap que ni en cent mil anys no hauria somiat de viure un sol moment... |
|
Introspecció De què serveix mirar-me per dins un cop i un altre si com les tristes aigües d'un llac reflexo impàvids i cecs miratges… que he calcat. No encenguis per a mi cap llum, vull estar fosc, tocar-me el cos, desenganxar-me la pell. I al fons de tot, matar l'arrel... que creixo tort. De què serveix queixar-me si res no pot canviar-me i el mal que he dut per dins arreu s'escampa. Faré del món el meu taüt… sellat per sempre. |
|
L'ombra del destí No m'enganya la teva mirada, no, no m'enganyen els teus ulls. Per dins o per fora, cap cosa nova em poden dir. No m'enganya el teu posat ferotge, no, no m´enganyes tu. De grat o per força, cap cosa nova em fa sentir. No m'enganyen les teves paraules, no, ja no em crec res del que em dius. Veritat o mentida, tu has triat viure com vius. Però et puc confessar que m'has fet por alguna vegada. No vull oblidar la fe que et professava, però la pols del camí jo també l'he trepitjada i sota els peus l'he pogut sentir. |
|
Le mal Tandis que les crachats rouges de la mitraille sifflent tout le jour par l'infini du ciel bleu; qu'écarlates ou verts, près du roi qui les raille, croulent les bataillons en masse dans le feu; tandis qu'une folie épouvantable, broie et fait de cent milliers d'hommes un tas fumant; pauvres morts! dans l'été, dans l'herbe, dans ta joie, nature! ô toi qui fis ces hommes saintement!... Il est un dieu, qui rit aux nappes damassées des autels, à l'encens, aux grands calices d'or; il est un dieu, qui rit aux nappes damassées qui dans le bercement des hosannah s'endort, qui se réveille, quand des mères, ramassées dans l'angoisse, et pleurant sous leur vieux bonnet noir lui donnent un gros sou lié dans leur mouchoir, lui donnent un gros sou lié dans leur mouchoir! |