1917

La crua realitat: un espantall mogut al vent,

sense cor, sense cervell.

La cruel seducció: homes i dones al carrer

suplicant un nou 1917.

I passa el temps i la crua realitat continua.

La creu que he portat: ara desfet, ara trencat;

i jo, almenys, jo, capaç.

El preu que n´he pagat: ara venut, ara comprat;

i com jo, tan pocs.

I passa el temps i la crua realitat continua.

Sang al llit

Cremaré els meus vestits i em faré pobre,

estriparé els meus llençols per dormir amb la blasfèmia;

i amb la sang pujada al cap m´abandonaré a la histèria.

Maleït divendres

Potser és divendres quan em deixo enlluernar

per la llum dels enganxosos carrers.

No veig res seguint un incert destí.

Mentre dorms el rastre m´embrut els ulls.

I segueixo caminant dintre la foscor

que xuclant s´emporta el meu desig de viure.

Rebutjo la temptació de les horribles cantonades

que m´ofereixen sortides massa justes.

No puc treure´m del cap el que necessitava:

una fissura on posar-me i riure´m de tot.

I segueixo caminant dintre la foscor

que xuclant s´emporta el meu desig de viure.

Jo vull morir ofegat a l´estany

cobert per la cendra i el delit del teu cos.

Potser era divendres, però no n´estic segur

i tu ja no pots recordar la veritat,

enfonsada al teu llac irreal on no sempre

la cendra et besa els peus.

Ludwig

Pinta ocells bruts volant d´esquena,

pinta ningú que val la pena,

pinta l´orgull de tenir lepra,

pinta nu un cel vermell.

Colors del sol, colors del vespre.

Pinta l´esforç de caure enrera,

pinta mussols i llunes plenes,

pinta el buit al voltant teu,

pinta la nit de color negre.

Colors de pau, colors de guerra.

Pinta amors fets de pols i cendra,

pinta la llum de les estrelles,

pinta la por de l´home sol,

pinta l'infern aquí a la terra.

Colors d´ahir, colors de sempre.

Rància militància

Condemnat a respirar aquest aire d´espines,

fetes de pols de dies que no tornaran.

Però ara és el moment més massoquista

i, sàdic, t´odies la pell.

Però no val la pena pensar-hi, queda molt temps.

El meu neguit inflable és l´inefable caràcter:

sobrietat indesxifrable de temps no coneguts.

La paciència subtil, cadena que no es trencarà

i les dents amortiran el cop.

Però no val la pena pensar-hi, queda molt temps.

I el destí, ferit, cau pel seu pes,

condemnat a la pols dels dies,

condemnat a aquest aire fet d´espines,

fins avui i no demà.

Però no val la pena pensar-hi, queda molt temps.

Vacances

Miralls trencats al dematí i somnis estranys,

ja fa dies que no plou i no ho entenc.

Llums enceses sense nit i gent que passa,

el vent m´aixeca pels aires i veig:

la ciutat petita, però tu no hi ets.

Febres de primavera

Aigües medicinals cauen en pluja sobre la teva cara rovellada.

La sang corre lenta, marca el pas decisiva

sense un color específic: del verd al blau.

Passes lentes i una veu com l´oxigen que transpires

i cristalitzes als pulmons com un ferro roent.

I les rates se´t mengen el formatge dels ulls.

El jo es perd, la imatge vola, la llibertat s´escola com fum.

Saps prescindir sense opció del camí dur i contundent de la fi.

El president d´Amèrica es llença al buit i els corbs li vetllen la caiguda.

És la fi.

La núvia

Mai l´aurora no havia mostrat

els seus ullals tan salvatgement lluents

ni clavat a la blanca lluna

queixalada tan fonda i tan endins.

Mai cap cor tan tendre no havia glaçat

aquella que de plors vesteix el dia

ni pintat a la cara dels que riuen

un posat més fosc i més pensit.

Avui havia de ser un dia feliç per a la núvia.

Ara un raig de llum encén els seus cabells

retallant-li ombres a la cara,

els seus pits freds ja no tremolen,

li han posat flors negres a les mans.

Avui havia de ser un dia feliç per a la núvia.

A la casa de la mort

A la casa de la mort, un cop deixes la vida,

no hi ha colors.

A la casa de la mort, quan ja tot són mentides,

qualsevol dia, tu i jo altre cop.

On les famílies maseguen marfits comiats,

on les esqueles de pedra són noms plorats.

A la casa de la mort les promeses van desfent-se:

no valen res.

A la casa de la mort, comunicats de ràbia,

secrets desitjos mai acomplerts.

On les famílies maseguen marfits comiats,

on les esqueles de pedra són noms

plorats.